divendres, 30 de setembre de 2011

Les Comunitats Catalanes a l'Exterior (CCE)

País: Argentina
Localitat: Paraná (capital de la província “Entre Ríos”, uns 270.000 habitants i 50km², ciutat a uns 500km de Buenos Aires). 

Vaig anar a Paraná a celebrar dues coses: la Diada nacional de Catalunya i el quinzè aniversari del Casal Català de Paraná. Paraná es convertí doncs, aquest 2011, en la seu de la celebració oficial de l'Onze de Setembre a l'Argentina, amb la presència de representants d'altres casals catalans de l'Argentina i, com no, de la Delegació del Govern de la Generalitat a l'Argentina.

Quan vaig arribar al Casal em van rebre representants del casal, argentines, parlant un perfecte català. Al cap d'una estona em vaig acostar a una d'elles (l'M) i li vaig dir: “Hola, tu ets catalana, no?” i ella va respondre; “No, sóc argentina”. La veritat és que em vaig quedar una mica descol·locat ja que vaig pensar: “Sóc a l'Argentina, a Paraná, parla perfecte català, no pot ser argentina”.
Vaig preguntar: “Com? Argentina?... Per què parles català?”
- Sóc catalanòfila -va dir M. 
- Com? Catalanòfila...? Per què catalanòfila? (La veritat és que no havia sentit mai aquest terme).  
I aquesta és la història: 
- L'any 90 i poc va venir un estudiant universitari català d'intercanvi. Al cap d'uns mesos va venir la seva mare a visitar-lo i un dia els vaig sentir parlar. No entenia res però em va semblar una llengua preciosa, i tota emocionada, mentre les llàgrimes em queien dels ulls em vaig acostar i els vaig preguntar: “Quina és aquesta llengua tan maca en què parleu?” “Català” em van respondre. 
D'aquesta forma em va néixer l'interès d'aprendre el català i conèixer més sobre Catalunya.

Aquesta història em va posar la pell de gallina, potser també per la intensitat i sentiment que hi va posar M quan me la va explicar. En la meva vida no m'he trobat ningú que hagi tingut la necessitat d'aprendre una llengua i una cultura fruit d'un esdeveniment com aquest.

 Foto de grup davant el Casal Català de Paraná

M parla un català perfecte, té el nivell D i és professora de català. Jo la feia de Girona, per l'accent.
Però no és una qüestió únicament de la llengua. Ella se sent i viu com una catalana. Li encanta i coneix a la perfecció la història de Catalunya, la cultura catalana, escriptors, cantants, programes de televisió, festes, tradicions... Tot. En definitiva, és catalana.
M fa 200 km. d'anada i 200 km. per tornar un dia a la setmana per donar classes de català al Casal de Catalunya de Paraná a altres catalanòfils (sí, n'hi ha més) o a descendents de catalans.
M no ho sap, però em va transmetre quelcom especial i em va fer pensar molt sobre moltes coses.

És curiós com hi ha gent lluny, molt lluny de Catalunya i Espanya, als qui es podria dir que en part el català “ni els va ni els ve”, que estima tant el català o com a mínim li té un respecte enorme. Viatjant i parlant amb gent d'altres països veig que es veu el català i la cultura catalana com una riquesa (riquesa per a tots els catalans i espanyols) que s'ha de conservar. No em deixa de sorprendre que dins la pròpia Espanya i Catalunya hi hagi gent que ho vegi completament diferent.

En el fons crec que no parlo de territoris, de fronteres ni de banderes. Parlo de persones. Parlo de la influència que té una llengua, cultura, etc. sobre les persones, sobre les emocions.
La base, el punt de partida, ha de ser respectar al diferent; respectar al que, tot i que no ho entenguem, parli una llengua diferent i se senti identificat amb una cultura diferent. L'important no és que els altres ho entenguem, és que el que ho senti, ho senti o no. És que els altres no ho hem ni tan sols d'entendre, simplement ho hem de respectar.
Centro aquest escrit en el català i en el cas del Casal de Paraná perquè sóc català i vaig viure aquesta experiència en aquest casal, però ho generalitzo a totes les Comunitats de l'exterior, de tots els països i nacions, i de totes les llengües, sobretot de les minoritàries i les minoritzades, que se suposa que tenen un potencial perill d'extinció major que les altres. 

Vull aprofitar per fer saber als ciutadans d'arreu que fora de Catalunya existeixen el que s'anomenen les Comunitats Catalanes de l'Exterior (CCE): Comunitats Catalanes a l'Exterior (CCE)
Aquestes es dediquen a difondre la llengua i cultura catalanes però de tal forma que estic convençut que els catalans que viuen a Catalunya se sorprendrien i s'alegrarien moltíssim de saber-ho i veure-ho de prop. Hi ha molta gent que ho deu saber, però també penso que n'hi ha molta que no ho sap, i la feina que aquestes persones desenvolupen des de fora ha d'arribar també a Catalunya. 

Amb aquesta intenció, sis membres del Grup de Joves del Casal dels Països Catalans de La Plata -Rocío Cerdà, Núria Ciciarelli Torres, Laureano Debat, Juan Manuel Ibáñez, Diego Lastiri Torres i Verónica Lastiri Torres- han escrit un llibre anomenat 'Catalunya al Con Sud d'Amèrica' que explica la història i les activitats que duen a terme les comunitats catalanes d'Argentina, Brasil, l'Equador, Paraguai, Perú, Uruguai i Xile. L'he tingut a les mans i el recomano. Podeu descarregar el llibre aquí

 Presentació del llibre "Catalunya al Con Sud d'Amèrica", al Casal Català de la Plata (Felicitats també al Casal Català de la Plata pel seu 15è aniversari)

Dedico per tant aquest escrit a totes les persones que conformen les Comunitats Catalanes a l'Exterior, de tots els països del món de fora de Catalunya, i que des de molts quilòmetres parlen, llegeixen, escolten i senten el català, el practiquen, l'ensenyen, el transmeten i al cap i a la fi treballen perquè aquesta llengua i la nostra cultura no només no desaparegui sinó que s'estengui i es conegui més, fora de les nostres fronteres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada